Entrevistem a Vicenç Aguado i Cudolà, autor de “Induïts pel diable”
Vicenç Aguado i Cudolà és catedràtic de Dret Administratiu de la Universitat de Barcelona. És un apassionat de la bona lectura, la història i el patrimoni cultural. Com a escriptor, ha publicat diversos llibres en l’àmbit de la literatura infantil i juvenil: Els contes de Vilanova i la Geltrú (2012), Les aventures del gavot a l’illa misteriosa (2014) i El tren i el xiulet màgic (2016). També és autor de relats curts premiats en diversos certàmens, entre els que figura «Un crim en el temps» guardonat en el Festival de Novel·la Criminal en Català El Vi fa Sang (Espluga de Francolí, 2016). “L’escultor de Déu”, la seva primera novel·la, publicada el 2016, va ser finalista del IV Premi Gregal. Amb “Induïts pel diable”, la seva segona novel·la històrica, ens desvetlla aspectes de la història del monestir de Poblet que mai ens haguéssim pogut imaginar.
L’escultor de Déu, la teva primera novel·la, situa l’acció al monestir de Poblet, més de cent anys abans dels fets narrats a Induïts pel diable, que també ens porta a Poblet. Tan fascinant és per tu la història d’aquest monestir?
No es pot entendre la història de Catalunya sense Poblet. Aquest monestir és un símbol carregat d’història, religiositat i art. És la punta de llança del repoblament a la Catalunya Nova després de la conquesta d’aquest territori als sarraïns. És un centre de poder on els seus abats van ser senyors feudals i van exercir una gran influència en els monarques, fins al punt que trobem abats de Poblet com a presidents de la Generalitat. És el panteó oficial dels reis d’Aragó i comtes sobirans de Barcelona des de temps d’en Pere el Cerimoniós. Quan els reis van deixar d’enterrar-se a Poblet, es va produir una gran crisi que podeu reviure a través del meu llibre. Des del punt de vista de l’art s’hi apleguen en un divers recinte diversos estils en els quals en fou precursor, com és el romànic, el gòtic, el renaixentista i el barroc. La meva novel·la gira en torn a la introducció del Renaixement a Catalunya a través del magnífic retaule de l’església major de Poblet, obra del gran escultor Damià Forment.
La novel·la ens parla de costums i constitucions medievals, com “Pau i Treva” i “Via fora”, entre d’altres. Ens expliques el significat d’ambdós termes.
Les assemblees de “Pau i Treva” són un moviment que va sorgir el segle XI com a resposta contra els abusos i la violència dels senyors feudals. Són considerades l’origen del parlamentarisme català i del dret d’asil. Aquestes assemblees van establir un perímetre de trenta passes al voltant de les esglésies, anomenat sagreres, on els pagesos trobaven refugi dels excessos dels nobles. Pau Casals en el seu cèlebre discurs a l’ONU va afirmar que Catalunya va ser la nació més gran del món gràcies a la “Pau i Treva” perquè va tenir el primer Parlament abans que Anglaterra i les primeres Nacions Unides del món on es parlava de pau i contra les guerres. El monestir de Poblet fou un lloc d’immunitat i protecció fora de la violència dels senyors feudals i també un lloc de mediació de conflictes entre el comte sobirà de Barcelona i els seus nobles. Per això, va ser un gran trasbals el conflicte que podeu reviure en la meva novel·la on el monestir és assaltat per un grup d’homes armats, que volen restituir fra Queixal, que havia estat destituït com a abat de Poblet.
El “Via Fora” era un crit, habitual en l’Edat Mitjana i en l’Edat Moderna, que alertava a les persones d’un perill en l’època medieval i els avisava que havien de prendre les armes per a defensar-se d’un atac. Després de l’element sorpresa de l’assalt a Poblet es va utilitzar per avisar la gent de les baronies amb la intenció de recuperar el monestir.
Estructures la història d’Induïts pel diable en dues trames temporals: la primera meitat del segle XVI, amb els esdeveniments que van sacsejar el monestir de Poblet, i l’actualitat, amb una trama de possible tràfic d’obres d’art. Quin és l’objectiu d’aquesta fórmula narrativa?
Em permet contrastar i fer alguns paral·lelismes entre ambdues èpoques. L’escultor Damià Forment va ser objecte d’incomprensió en la seva època. Els monjos, que pels seus vots han de regir-se per l’austeritat, van veure la seva obra com un despropòsit i un dispendi innecessari. A més els hi feia nosa per a fer l’ofici diví. Els monjos el van deixar de pagar i ell va voler reivindicar-se en un judici reclamant el deute. La trama actual, protagonitzada per una restauradora experta en l’obra d’en Forment, permet veure quina importància històrica va tenir realment.
També em permet veure com s’aborden els conflictes al segle XVI i a l’època actual. En aquells moments era habitual prendre’s la justícia per la mà. Ara, els conflictes són més subtils, però no per això menys perillosos. També volia aprofundir en el món dels robatoris i les falsificacions d’obres d’art.
Parlem dels personatges: Pere Queixal, abat de Poblet del 1526 al 1531, va ser destituït i empresonat per monjos de l’abadia. Per què es van revoltar? És aquest l’únic cas en la història del monestir de Poblet?
Quan va ser escollit, Pere Queixal estava destinat a ser un dels grans abats de Poblet. Tenia una gran experiència en la gestió del monestir des de càrrecs de responsabilitat, però les coses es van torçar. No se’n va sortir de cohesionar una comunitat que ja estava dividida des dels temps de la Guerra Civil Catalana. La pèrdua d’autoritat del seu predecessor, l’abat Domingo Porta, havia donat lloc a dos bàndols clarament enfrontats: l’encapçalat del prior de Natzaret, fra Ferrando de Lerin, i el dels seus propis partidaris. Va confiar, potser de forma excessiva, en els seus germans de sang, Sebastià i Joan Queixal, als quals els va donar la responsabilitat d’uns interessos estratègics que el monestir tenia a Castellserà i a l’Espluga de Francolí. A partir d’aquí, trobem uns fets tèrbols de mala administració i corrupció, així com abusos de poder. A això s’afegí que es deia que incomplia la regla de l’abstinència i que desatenia les seves obligacions religioses.
Un altre personatge important en tota aquesta història és el mestre escultor Damià Forment, a qui l’abat Queixal va encarregar la construcció d’un majestuós retaule d’alabastre, avui una de les obres més admirades a l’església del monestir de Poblet. Com va influir l’obra en la caiguda de l’abat? I, Damià Forment, va ser un escultor de reconegut prestigi o, més aviat, un engalipador?
El cost i l’obra del retaule van ser un dels motius que es van utilitzar per criticar i fer caure a en Queixal. Quan va ser destituït l’abat Queixal, el seu successor no en va voler saber res i va deixar de pagar les quantitats pactades a en Damià Forment. Això va donar lloc a un llarg plet entre el monestir i el mestre escultor.
Per a poder entendre-ho tot plegat cal conèixer millor el personatge. Més que un mer escultor de renom, era un artista genial que tenia una mentalitat empresarial moderna. Era el director d’un gran taller que cercava expandir-se en nous mercats. Això venia determinat pel canvi de mentalitat del gòtic, on els artistes eren fonamentalment artesans, al Renaixement on els grans mestres es podien considerar empresaris. Després d’aconseguir grans encàrrecs al Regne d’Aragó, Forment va voler introduir-se al mercat català. Al començament, es va aliar amb altres escultors que treballaven a Catalunya, però s’hi va acabar enemistant. D’ això se’n va aprofitar Poblet en el procés, ja que va aconseguir testimonis que van qüestionar la seva professionalitat. A més, com a empresari, va descobrir unes pedreres d’alabastre molt properes al monestir que li podien estalviar els costos del desplaçament. El problema va ser que Poblet va considerar que aquest alabastre era d’inferior qualitat al que s’havia pactat. Finalment, se’l va acusar de no haver pres bé les mides i descuidat l’obra. Si bé, pot haver part de raó, la pròpia comunitat li va demanar que reubiqués l’emplaçament de l’altar més cap a enrere. Al ser l’absis circular, aquest desplaçament va provocar que hi hagués menys espai i que en Forment hagués d’encabir com va poder les figures..
Què buscava l’abat Queixal amb l’encàrrec d’un fastuós retaule d’alabastre que resultava massa costós per les arques del monestir, com defensaven els seus detractors comandats per fra Ferrando de Lerin?
Volia recuperar l’esplendor del monestir de Poblet. Durant aquella època regnava l’emperador Carles V que era el sobirà de molts territoris pels quals anava viatjant. El seu avi, el rei Ferran el Catòlic, havia decidit enterrar-se, al costat de la seva esposa Isabel, a la Capella Reial de Granada. Poblet va deixar de ser el panteó oficial dels reis d’Aragó i dels comtes sobirans de Barcelona. Això suposava la pèrdua d’influència i poder, ja que els nobles més poderosos volien ser enterrats al costat dels seus reis i, per això, feien grans donatius. L’abat Queixal va encarregar un retaule fastuós d’alabastre que fos de la complaença de l’emperador, segurament per tal de mantenir la vinculació amb els monarques. Els nous estils que venien d’Itàlia plaïen a l’emperador Carles. Per això, quan Forment va venir a Poblet, l’abat Queixal va veure una gran oportunitat per a passar a la història com l’abat que va encarregar el retaule de l’església major i que introduïssin aquests nous estils a casa nostra, que posen a l’home en el centre i recuperen els estils de la clàssica Grècia i Roma.
A més de les acusacions de corrupció, malversació i d’afavorir els seus germans de sang, Pere Queixal va ser acusat de “simonia” en la seva elecció com abat del monestir de Poblet. Ens pots aclarir el significat d’aquest terme?
La simonia era la compra de càrrecs eclesiàstics. En la Divina Comèdia, Dante Alighieri reserva el vuitè cercle de l’infern als que cometien el pecat de la simonia. Trobem els casos famosos dels papes Nicolau III i Alexandre Borja. En Queixal va ser condemnat per prometre el càrrec de sotsbosser, un càrrec de responsabilitat en la gestió dels diners del monestir, a canvi que el votessin. També es parlava de diners, però en la instrucció del procés no es detallen quantitats concretes. Això vindria a ser com si avui en dia en parléssim de promeses en una campanya electoral. El mateix Carles V, que avalà la condemna d’en Queixal, va accedir al tron d’emperador comprant els vots dels prínceps electors, amb els préstecs dels banquers alemanys. Aquí el problema d’en Queixal era que es tractava d’un càrrec eclesiàstic i que l’elecció va ser molt disputada.
Induïts pel diable ens parla de lluites de poder i intrigues que van sacsejar el dia a dia del monestir de Poblet al segle XVI. Per què el càrrec d’abat era tan ambicionat? Què li permetia fer el seu poder?
El càrrec d’abat de Poblet no era, com en l’actualitat solament un líder religiós, sinó un gran senyor feudal que tractava de tu a tu els sobirans i que n’exercia una gran influència. Com a senyor feudal tenia moltes propietats per les quals cobrava un cànon i exercia la justícia a través de la figura del batlle que era el seu representant. Poblet tenia la propietat sobre unes extenses baronies i amb uns interessos econòmics molt rellevants, en el cereal, la vinya o altres conreus, així com el bestiar i les explotacions econòmiques com les granges o els molins fariners. En el cas d’en Queixal la seva perdició va ser posar els seus familiars en llocs clau que afavorien els seus interessos personals i familiars en lloc dels del monestir. En moments de crisi econòmica, això va fer que acabés esclatant la tempesta perfecta.
Pere Queixal va ser elegit abat el 1526 per un vot de diferència amb Ferrando de Lerin i va ser deposat i empresonat el 1531. A la novel·la, diferents personatges exposen en primera persona la seva visió dels fets, sovint contradictòries. Com vas decidir aquest fil conductor de la trama?
Volia aprofundir en la psicologia dels personatges en què el narrador no sempre és fiable, sinó que busquen justificar-se ells mateixos per protegir-se de la culpa, del dolor o del patiment, seguint a autors com Kazuo Ishiguro. La història sempre l’escriuen els vencedors, però la realitat sempre és més complexa. Segurament en Queixal va fer moltes coses reprovables, però els seus adversaris no eren exemplars tampoc. Volia exposar els diversos punts de vista, les diferents veritats i que fos el lector qui els jutgés. Un monestir pot semblar un lloc idíl·lic, però és una comunitat amb les seves virtuts i febleses i, això era la història que volia contar.
La nit de Nadal de 1533, un grup d’homes armats assaltà el monestir de Poblet amb la intenció de restituir l’abat deposat, Pere Queixal. Consideraven que els monjos revoltats havien actuat “induïts pel diable”. Es tractava d’un “clàssic” la menció al diable per desqualificar l’acció dels adversaris?
Curiosament, l’expressió està documentada en les al·legacions que van fer els partidaris d’en Queixal, en un primer moment abans de passar a l’acció. Com he dit abans, vull que sigui el lector qui se’n faci la seva pròpia opinió: si els induïts eren els d’un bàndol, els de l’altre o bé tots dos alhora, amb major o menor intensitat. En aquella època, el Diable era a qui s’imputà l’origen de tots els mals i de les desgràcies que la gent patia quotidianament. Cal pensar que la cacera de bruixes sorgeix en aquella època, si bé tindrà el seu màxim nivell al segle XVII. Era, per tant, clarament la forma de desqualificar l’adversari. Faig referència també a una llegenda sobre el Diable a través d’un somni d’un monjo que mostra les temptacions a què ens veiem exposats.
En l’organització del Monestir de Poblet, la novel·la ens parla de “germans conversos” i “germans de cor o professos”. Explica’ns les diferències entre uns i altres.
El monestir era la capital d’unes extenses baronies i reflectia la vida d’aquella època que socialment estava estructurada en estaments. No accedia a la condició d’abat de Poblet qualsevol persona, sinó algú que fos de condició noble o d’una família benestant. Els monjos de cor pertanyien a aquestes classes socials. La seva feina fonamental era pregar i cantar l’ofici diví. En canvi, els monjos conversos eren els que pertanyien a les classes més desafavorides i que no es podien pagar la seva subsistència al monestir. Per això se’ls reservaven les feines més dures i ingrates. Mentre que els monjos de cor anaven vestits de blanc amb l’escapulari i la caputxa negra, els conversos portaven barba descuidada i una túnica marró o bruna, sense tenyir. Tenien menjadors i dormitoris separats. A l’església hi accedien per entrades separades i la nau estava dividida per un mur amb una finestra per la qual els monjos conversos seguien la missa. Tampoc participaven en l’elecció de l’abat ni en les decisions transcendentals de la comunitat.
A través de la trama temporal que ens porta a l’actualitat, ens descobreixes el lucratiu negoci del tràfic i la falsificació d’obres d’art, de vegades molt difícils de detectar. Tens dades sobre el tant per cent d’obres d’art que, malgrat estar en els museus, poden haver estat falsificades?
La trama situada en l’època actual parteix d’una anècdota real que va succeir al Museu d’Art de Girona on es va descobrir de forma casual que una obra que tenien exposada era, en realitat, falsa. La direcció del Museu va saber donar-li la volta, de forma molt brillant. Van adquirir la peça autèntica i van organitzar una exposició en torn al món de les falsificacións anomenada amb un títol format per un oxímoron: Els falsos verdaders. En la meva trama, en canvi, l’anècdota és l’origen d’un thriller en què la protagonista s’enfronta a una situació amb unes conseqüències totalment inesperades.
Ha estat laboriós el procés de documentació? Tractant-se d’una novel·la històrica basada en fets reals, quan diries que hi ha de realitat i quan de ficció?
És cert que tota novel·la requereix un important procés de documentació. Ara bé, quan la situes en una altra època, aquesta feina s’intensifica de forma exponencial. Això és per la senzilla raó que nosaltres coneixem els costums i les pràctiques quotidianes dels nostres contemporanis, però en canvi, desconeixem el dia a dia de les persones que van viure fa cinc-cents anys. Evidentment, tots tenim un imaginari creat per les pel·lícules i sèries de televisió, però no sempre aquest imaginari està ben construït. Així, per exemple, acostumem a projectar els nostres hàbits i la nostra mentalitat a la d’aquella època. Per aquest motiu, cal profunditzar més, procurant ser el més rigorosos possibles.
La novel·la històrica permet llicències literàries ja que és una obra de ficció, però la trama ha de ser creïble i versemblant. Tampoc podem anar en contra de la història, sinó que el gran avantatge que tenim és que podem omplir els forats que ens deixa. Dit tot això, la trama ambientada al segle XVI recull fidelment molts dels fets que van succeir, per la qual cosa he hagut d’utilitzar documents ja treballats per historiadors, així com alguns d’inèdits. Pel que fa a la trama situada a l’època actual, el procés de documentació ha girat més sobre el material de l’alabastre, l’univers de les subhastes i tot el submón de les falsificacions.
En qualsevol cas, si bé el procés de documentació és molt important, tampoc ens hi podem perdre, sinó que hem de tenir present que no és un llibre d’història sinó una obra literària de ficció. Hem de guardar un equilibri i això no sempre és fàcil d’aconseguir. El més important és no limitar-se a exposar fets històrics, sinó fer-los sentir al lector com si els estigués vivint.
Parla’ns dels teus referents literaris. A més de L’escultor de Déu i Induïts pel diable, quines cinc novel·les històriques ens recomanaries?
Per mi el referent que em va impactar de ben jove va ser Jo Claudi d’en Robert Graves. La vaig descobrir gràcies a la fantàstica sèrie televisiva de la BBC als anys 80. Recordo encara l’exemplar d’Alianza Editorial que vaig llegir i rellegir amb les apassionants intrigues dels membres de la família d’August i la dinastia Julio-Clàudia.
Un mestre indiscutible ha estat Umberto Eco amb El nom de la Rosa. Aquesta novel·la et transporta literalment a l’edat mitjana creant tot un univers en el que et pots submergir. Va més enllà d’una novel·la detectivesca, com pot semblar en una primera aproximació. Recomano també una addenda a la novel·la, que Eco va anomenar Postil·les a El nom de la Rosa, on explicava detalls del seu procés creatiu i que són una autèntica delícia per a qualsevol autor que vulgui començar o pel lector que vulgui conèixer els entrellats.
Com una autora de capçalera a l’àmbit de Catalunya, destacaria a la Maria Carme Roca que té una extensa obra de novel·la històrica escrita des de la perspectiva de les dones. En destacaria dos llibres. El primer El pont de fusta sobre les intrigues d’un episodi històrica entre el rei Pere el Cerimoniós i el rei Jaume de Mallorques. Més recentment, El passatge, ambientada al segle XIX i al començaments del XX sobre una Barcelona no prou coneguda, al barri de Sant Pere, i que a mi m’evoca paisatges de la meva infantesa.
I, finalment, un autor d’èxit indiscutible és Santiago Posteguillo que ens ha fet viure la història de Roma i les seves batalles. Potser una de les que m’agraden més és Las legiones malditas, dins de la seva trilogia sobre Escipció l’Africà.
I, per acabar aquesta interessant entrevista, et demanaré que ens parlis dels teus pròxims projectes literaris.
Un dels fils conductor de les meves novel·les ha estat l’art i segurament aquest continuarà sent important en els meus futurs projectes. També vull endinsar-me en el món de la novel·la negra a partir d’uns relats que vaig fer.
Et desitgem molta sort en tots els teus projectes.